Es dóna la casualitat que fa divuit anys que vaig deixar el col·legi Mestral, quan justament jo tenia divuit anys. És doncs per a mi un bonic moment per fer una ullada enrere i reviure aquella etapa tan plena de bons records.

Recordo que les hores al Mestral no es feien mai llargues, ni tan sols les de filosofia. Els dies eren plens d’activitats, d’aprendre molt i de fer molt d’esport. També eren dies per forjar amistats, d’aquelles que són per tota la vida. Va ser un temps intens i fugaç, va ser un temps crucial. Finalment va arribar l’hora de llençar-se al desconegut. Estaré
realment preparat per aquest salt?

I així vaig entrar a la universitat a estudiar enginyeria industrial i va resultar que sí, que estava molt ben preparat. Van ser cinc anys de molta lluita, amb els llibres, amb l’àlgebra i la mecànica. El projecte final de carrera vaig anar a fer-lo a Berlín i, tot i les dificultats de la llengua i la cultura, vaig saber adaptar-me. Tot seguit, vaig buscar feina i me’n van oferir una, de molt bona, a la Volkswagen. La feina de l’enginyer no és la de fer grans descobriments tecnològics. Més aviat és una feina de formiga, quasi invisible però que requereix d’una gran precisió; quan una peça d’un automòbil falla es deu sovint a un error de pocs micròmetres. Una frase que defineixen encertadament aquesta feina és la que digué en T. A. Edison “la idea genial surt d’un 1% d’inspiració i d’un 99% de transpiració“, tingueu-ho en compte.

Poc després de començar a treballar vaig conèixer una noia molt agradable de Bremen i ens vam casar. Volguérem tenir fills i en tenim dos, un nen i una nena dels que n’estic tan enamorat com de la meva dona. Jo crec que allò que vaig rebre de la meva família i del Mestral marca la diferència. Són els valors, són el treball, són les ganes i l’esforç, són l’obstinació de cada dia per ser feliç. I la gent que us trobeu a la vida ho notaran i diran: Aquest és un dels bons, aquest no em fallarà, aquest tirarà endavant encara que faci pujada.