“Visc a Nova York des de fa dos anys. Vaig venir-hi per estudiar un màster, que vaig acabar el passat mes de juny. Actualment treballo d’assistent a recerca a la mateixa universitat de CUNY, que compagino amb unes pràctiques al Brennan Center for Justice. Per mi Les Alzines sempre serà la meva llar. Durant 16 anys és on he viscut gran part de la meva vida. El meu dia a l’escola començava i acabava a l’autobús, on també en mantinc grans amistats. És un lloc d’on en guardo grans records i experiències, que m’ha preparat per sortir a explorar el món. Un lloc on a banda de preparar persones acadèmicament, es preocupa per formar persones humanes”.

Recordes el teu primer dia al col·legi? O quin és el teu primer record de Les Alzines?

Recordo molt bé la sensació del primer dia. Jo venia de Tordera, un poble on tot m’era familiar i coneixia tothom que em trobava pel carrer. Per mi –i per moltes de nosaltres– va ser un gran canvi. Por i molts nervis; tot era nou i desconegut, tot sonava diferent, fins i tot l’accent de les meves noves companyes i professores. Però això van ser només els primers moments. Recordo molt bé la rebuda, la senyoreta Marta esperant-nos a la porta per donar-nos la benvinguda a l’escola, la meva segona llar durant els següents 16 anys. Recordo les dues classes contigües, l’A i el B, amb el que ens vam anar identificant i, a la llarga, mesclant al llarg dels cursos.

Explica’ns alguna anècdota que vas viure al col·legi.

Encara ara sovint se’m detonen records de moments molt concrets i barrejats; al pati, al menjador, a la classe: els bits i rètols i l’audició al “racó” abans de classe, els acudits de la Rich, les frases fetes de la Piju (de fet, diria que encara guardem un arxiu amb les millors frases de 4t d’ESO i batxillerat), les tertúlies sota del porxo, l’alegria i vocació de la Cristina Ruiz per ensenyar-nos coses noves, la dedicació i paciència de l’Arner perquè entrés la química al cap, els balls adaptats amb el grammar d’anglès de la Camós, les preceptories que no he arribat a comprendre fins anys més tard (que de fet és quan més m’han ajudat). Però si hi ha un any que recordo molt especialment és 6è de primària. Va ser un curs que va marcar la frontera entre la innocència i el pas a l’època de més canvi i intensa de l’ESO. Esgotàvem les hores del pati jugant a pitxi i a polis i cacos. El setembre següent, quan vam retrobar-nos després de les vacances d’estiu, havíem deixat la bata i els jocs a casa; els escalons de fusta i els racons de la pista van convertir-se en el nou pati.

En què et va ajudar Les Alzines?

De fet, encara m’ajuda en moltes coses, la majoria de vegades de manera inconscient. Esforç, força de voluntat, persistència i lluitar per allò que vols, sempre amb passió fent allò que t’agrada. Però si n’hagués de destacar un aspecte concret diria el valor de l’amistat. La promoció Caliu érem un grup molt unit. Era un grup que congeniava, que per més desavinences o grupets poguessin existir, ens sabíem escoltar i entendre’ns, a la nostra manera. Dins de classe teníem un consell de curs que es preocupava per incloure i representar tothom, i tan dins com a fora, grans amigues amb les qui confiar per qualsevol cosa. Crec que això és el més important que he après a Les Alzines. Per més lluny que pugui viure, en contextos i situacions culturalment diferents, és una cosa que no caduca ni canvia. Ho portes dins i t’ajuda a ser fort i coherent amb tu mateix, a ser comprensiu. A no jutjar a través de dicotomies de blancs i negres, i empatitzar més amb els altres tenint en compte les circumstancies.

Què fas actualment? Estudis, feina…

Visc a Nova York des de fa dos anys. Vaig venir-hi per estudiar un màster, que vaig acabar el passat mes de juny. Actualment treballo d’assistent a recerca a la mateixa universitat de CUNY, que compagino amb unes pràctiques al Brennan Center for Justice.

Has mantingut el contacte amb companyes del col·legi o de la teva promoció?

Sí. Tot i la distància encara mantenim el contacte. A les Alzines vaig créixer al voltant de grans persones, amb moltes de les quals encara tinc la sort de poder seguir parlant sovint i quedant durant estius i Nadals. És una amistat molt forta, un vincle que per més temps que passi i distància física entremig, sents que és sincera i present. En d’altres casos la distància sempre deteriora més el vincle, prens rumbs i camins completament diferents i inevitablement es perd el contacte, però el record i les experiències viscudes amb elles mai es perden. Sempre tinc anècdotes de Les Alzines per explicar a noves amistats que faig aquí. Les comparteixo amb molt d’orgull i carinyo. Formen part del més intern de tu, de la persona que ets, encara que hagis aterrat en un altre context al cap d’uns anys.

Per moltes de nosaltres els anys a l’escola van ser uns anys molt alegres, però per desgràcia també hi va moments molt durs i complicats. Quan penso en la promoció Caliu penso en una pinya, companyerisme i amistat per sobre de tot. Vam passar situacions difícils, però que crec que també ens va ajudar a totes a enfortir-nos i créixer, a fer-nos grans, a valorar coses que d’una altra manera potser no coneixeríem.

Què significa Les Alzines per tu?

Jo sempre parlo de la meva experiència a les Alzines com un pilar fonamental dels meus valors, en sintonia amb el que a casa sempre m’han inculcat. Tot i que també m’ha suposat moments de transició d’incomprensió i de dubtes, allà vaig créixer i vaig formar-me, no només acadèmicament, sinó essencialment com a persona. Sense Les Alzines no seria qui sóc. L’experiència a l’escola m’ha ajudat a decidir quin camí volia prendre, i, encara més important, m’ha ensenyat a qüestionar-me el que em trobo cada dia, situacions que em sorprenen, situacions que són noves que he d’afrontar. No és fàcil adonar-te’n a primera vista. Quan vaig sortir de l’escola i vaig entrar a la universitat em sembla que em trobava en una lluita interna, com si visqués en constants paradoxes. Coses que per tu són, o eren, fonamentals te n’adones que també es poden veure i viure des d’altres perspectives. Però en realitat, de mica en mica, vas aprenent que no és tan enfrontar-te a res sinó saber conviure i forjar aquests valors, madurar. Perquè quan surts del col·legi l’aventura només comença. És una mica com quan vas trepitjar les Alzines per primera vegada: tot era nou i desconegut, però de mica en mica vas anar obrin-te i construint relacions que amb els temps s’han convertit en imprescindibles. La diferència i virtut és que tens molta més experiència, fons i interior, que amb 5 anys no tens. Quan surts de l’escola no vol dir començar de zero en un altre lloc, però aplicar tot el que has interioritzat i après en nous espais. Qüestionant-te obrint-te –no tancant-te– a les noves situacions; ser crític d’acord amb el que creus –escollir– enlloc de lluitar-hi a contracorrent perquè t’és diferent.

Si poguessis deixar un testimoni o un missatge sobre el col·legi, quin seria?

Per mi Les Alzines sempre serà la meva llar. Durant 16 anys és on he viscut gran part de la meva vida. El meu dia a l’escola començava i acabava a l’autobús, on també en mantinc grans amistats. És un lloc d’on en guardo grans records i experiències, que m’ha preparat per sortir a explorar el món. Un lloc on a banda de preparar persones acadèmicament, es preocupa per formar persones humanes.