“Les Azines per mi no és només una escola, és una segona família. És un lloc on t’ensenyen i t’orienten amb un tracte familiar i personalitzat. Les Alzines no només significa un molt bon centre educatiu sinó que també és un dels llocs on tinc els millors records de la meva vida”.

  • Recordes el teu primer dia al col·legi? Quin és el teu primer record de Les Alzines?

El primer curs que vaig cursar en el col·legi va ser sisè de primària, encara era una nena però me’n recordo de moltes coses. Era la primera vegada que anava a un col·legi on es portés uniforme i em feia molta il·lusió portar la faldilla.
Quan vaig arribar a l’escola em va agradar molt, tot era molt gran i bonic. La gent era molt amable i recordo que tot i els nervis del primer dia m’hi vaig trobar molt a gust.

El primer record que tinc del centre és justament d’aquell primer dia. Tot era nou per mi i evidentment, pels meus pares també. Així doncs, el primer dia entre que vaig arribar al col·legi i vam trobar la classe de sisè vaig arribar una mica tard. Quan vam trobar la classe que em pertocava vam picar a la porta i vaig entrar. Recordo que els meus pares em van fer un petó i van marxar, així doncs allà amb troba jo davant de totes les nenes, que ja estaven assegudes al seu lloc, mirant-me fixament, “la nova” havia arribat. Passats cinc minuts jo també era asseguda el meu lloc i de seguida aquella sensació de ser el centre de la classe va marxar, des d’aquell moment vaig començar a ser una més del grup.

  • Explica’ns una anècdota que vas viure al col·legi

He passat molts anys de la meva vida en Les Alzines per tant, tinc moltes anècdotes i històries que podria explicar. Així doncs, explicaré la primera anècdota que em va passar justament el primer dia de col·legi.

L’any que jo vaig començar en el centre van fer una ubicació una mica estranya pels curos de sisè, els dos cursos estaven situats en dos edificis diferents: sisè A està ubicat en l’edifici de primària i sisè B estava posat a l’edifici de secundària. La meva classe era la de sisè B, per tant, havia d’anar a l’edifici de secundària. La primera vegada que vaig anar a la classe va ser acompanyada dels meus pares, per tant, no va haver-hi molts problemes per trobar la classe, però hores més tard ho vaig haver de fer sola i és justament on van venir els “problemes”.

Jo visc força a prop del centre, per tant, vam decidir que no em quedaria al menjador i aniria a dinar a casa. Així doncs, a l’hora de dinar vaig anar a casa i a les tres de la tarda, hora en què tornaven a començar les classes, vaig tornar al col·legi. El meu pare em va deixar dins del col·legi just davant de la porta principal, jo vaig entrar per la porta de secretaria i vaig anar a buscar la meva classe. Evidentment, no sabia que no era l’edifici adequat. Vaig arribar just davant de la porta de sisè A però de seguida em vaig donar compte que aquella no era la meva classe.

Per tant, vaig començar a buscar per tot l’edifici on podia estar la classe de sisè B. Quan vaig mirar per a tot arreu i em vaig donar que no la trobava i em vaig asseure una estona en unes escales a rumiar què havia de fer. Vaig arribar a la conclusió que havia de preguntar algú, ja que veia que jo sola no la trobaria. Vaig buscar secretaria per preguntar on era la classe de sisè, evidentment la noia de secretaria em va adreçar a la classe de sisè però la que estava just a l’edifici de primària. Per tant, em tornava a trobar allà, en aquell edifici immens, asseguda just al cantó de la porta de sisè A pensant què podia fer i on era la meva classe.

Quan va passar molta estona vaig pensar que l’única solució era entrar a la classe de sisè A i preguntar on era la classe de sisè B, però em feia molta vergonya. Vaig estar més estona allà asseguda mentalitzant-me, un cop vaig tenir el valor suficient, vaig picar a la porta i vaig entrar a parlar amb la professora i li vaig preguntar on era aquella maleïda classe.  M’ho va explicar molt bé i em va dir que m’esperés que algú m’acompanyaria, però jo em vaig fer la valenta i vaig dir que no, que ja s’havia on era i que aniria sola. Vaig sortir d’allà amb molta vergonya i però amb les idees una mica més clares. Vaig seguir totes les indicacions que la mestra em va donar i vaig arribar, per fi, davant de la porta de l’edifici de secundària, allò ja em sonava una mica més. Quan vaig entrar a l’edifici de secundària vaig pensar: ara sí, he arribat. El que no imaginava és que de cop sonaria el timbre, ja era hora de plegar i jo ni tan sols havia arribat a la classe. Vaig analitzar una mica la situació i vaig pensar que el millor era marxar, no dir a ningú el que havia passat. Vaig tornar a fer el camí però a inversa i vaig arribar al pàrquing, allà m’esperava el meu pare amb un somriure i em va dir: com anat la tarda? I jo, mig avergonyida li vaig dir: molt bé.

  • En què et va ajudar Les Alzines?

Durant la meva adolescència em vaig tornar una nena una mica rebel. No és que fos mala noia, simplement em feia molta mandra estudiar i no volia. Em semblava més interessant quedar amb les amigues o quedar-me a casa sense fer res. Per tant, es pot dir que això va afectar les meves qualificacions, i que les meves notes no eren gaire bones. Evidentment, el centre sempre va estar molt a sobre meu, en cap moment em va donar per perduda, em donaven consells per treure millor la matèria, m’explicaven que era pel meu bé, que en un futur…

Encara avui en dia recordo totes les xerrades i les petites baralles que vaig tenir amb la meva preceptora, la senyoreta Dolors Bancells. Crec que si no fos pel seguiment i les esforç que va fer el centre, juntament amb els meus pares, per mi, avui en dia no tindria cap tipus d’estudi.

En el meu cas, es pot dir que el centre no només em va ajudar quan era molt jove sinó que en l’actualitat també m’ha ajudat, ja que pels meus estudis he hagut de fer pràctiques en un centre educatiu, i evidentment jo vaig triar Les Azines per fer-les. Quan vaig anar a parlar amb el centre per demanar que em deixessin fer les pràctiques, ràpidament em van dir que sí. Durant el meu període de pràctiques, no només em van obrir les portes sinó que em van fer formar part d’elles, donant-me consells i ensenyant-me tot el que les professores sabien. Es pot dir que en el centre educatiu Les Azines no només hi ha grans professionals sinó també grans persones.

Per tant, puc dir que Les Alzines d’ajudat molt, no només com estudiant del centre sinó també en la meva pròpia formació en l’etapa adulta.

  • Què fas actualment? Estudis, feina…

He cursat el Grau en llengua i literatura Espanyoles i l’any passat vaig acabar el màster en formació del professorat. En l’actualitat tinc una feina de caps de setmana en uns grans magatzems i estic a la recerca d’alguna feina relacionada amb els meus estudis.

  • Has mantingut el contacte amb companyes del col·legi o de la teva promoció?

Durant la meva etapa en el centre em vaig fer molt amiga d’una companya de classe i anavem sempre juntes. En l’actualitat mantenim el contacte gairebé diari i segueix sent una de les meves millors amigues. Respecte a les altres companyes de promoció no he tingut molt de contacte durant els darrers anys. És veritat, que el fet d’haver realitzat les pràctiques del Màster en el centre a fet que em torni a retrobar amb algunes companyes de classe i ens hem pogut posar una mica el dia.

  • Què significa Les Alzines per tu?

Les Azines per mi no és només una escola, és una segona família. És un lloc on t’ensenyen i t’orienten amb un tracte familiar i personalitzat.

  • Si poguessis deixar un testimoni o un missatge sobre el col·legi, quin seria?

Les Alzines no només significa un molt bon centre educatiu sinó que també és un dels llocs on tinc els millors records de la meva vida.